AVENC
DE LA FALCONERA.
Garraf, nit de la GRAN LLUNA, dissabte 12 de Novembre 2016
Ahir vaig tornar a la Falconera.
De nit i amb lluna plena. Varem aparcar al poblet del Garraf. Per arribar
ens vam perdre bastant, dons no hi ha camí clar, però la intuïció i
el saber fer del company i amic Jordi ens va portar a la meva amiga i companya
Magda i a una servidora, a aquest lloc màgic on hi ha unes anelles per
instal·lar el nus de capçalera de pou i poder baixar per la corda
a l'avenc de la Falconera. (La Falconera és un riu subterrani i és
l'únic riu del massís del Garraf, que desemboca a nivell de mar
a una cova marina sota l'avenc).
El mar brillava platejat a baix del penya-segat, (bastant a baix). A l'horitzó,
la petita llum d'un vaixell i una mica més amunt, un planeta (o un estel)
molt brillant.
Vam anar descendent els tres al crit de LLIURE ! Aquesta veu que t'avisa que
tens la corda lliure per a tu. La lluna, i a baix el mar d'ones platejades,
inundaven els sentits.
Les roques no eren llises, sinó escultures afilades, entrant i sortint,
erosionades pel salitre i el vent marí. Havies d'anar amb molta cura
perquè la corda no les fregués, apartant-te amb peus, cames,
mans i braços mentre anaves baixant. De sobte la roca s'obria en una
gran esquerda, i et ficaves a l'avenc.
La corda que havia instal·lat el Jordi ens va anar portant en successius
fraccionaments fins a la gran sala inclinada amb sòl de sorra i pedretes
que baixa en pendent cap al mar.
Aquesta sala és impressionant: una finestra alta i ampla com una casa
de molts pisos que dóna al mar i al cel, i ahir, a la lluna, el mar
platejat i l'estel–planeta.
Allí et mous amb la baga de seguretat per una corda molt llarga estil
passamà, amb algun nus per no relliscar de cop i algun llaç per
ancorar-te a fer una paradeta per admirar aquesta meravella de la natura. Al
mig té nuada una altra corda que ve de la roca (de l'altra paret d'enfront
de la sala) per què no baixis massa i et no donis un capbussó.
Seguim baixant per la corda i arribem fora de la cova ja a tocar de l'aigua.
Allí segueix un altre passamà que porta a un petit graó on
caben 2, ( el tercer es queda una mica més amunt)... i allí ens
parem a gaudir del magnífic privilegi de poder-hi estar, en aquesta
serena nit de lluna plena quan tots els pronòstics del temps anunciaven
núvols.
Que bonic.
Que bonic és estar viu, que bonic per mi és tenir "gairebé" 67
anys i poder donar-me aquesta dansa amb la corda que és l'espeleologia.
Un ball que et porta a llocs on pocs, molt pocs, podem arribar i et deixa veure
que de vegades tens " LA PURA VIDA" a les portes de casa teva.
Vilanova, un bell diumenge davant del mar.
Nuria Zendrera
AVENC DE
LA FALCONERA. Garraf, noche de la GRAN LUNA, sábado 12 de Novembre
2016
Ayer volví a La Falconera.
De noche y con luna llena. El mar brillaba plateado abajo del acantilado, (bastante
abajo).
La luz del mástil de un velero en el horizonte y un poco más
arriba, un planeta o una estrella, cuyo nombre averiguaré.
Habíamos aparcado en el pueblecito del Garraf y para llegar nos perdimos
bastante pues no hay camino claro, pero la intuición y el saber hacer
del compañero y amigo Jordi nos llevó a mi amiga y compañera
Magda y a una servidora a ese lugar mágico donde hay unas anillas para
instalar el nudo de cabecera de pozo y poder bajar por la cuerda al avenc de
La Falconera. (La Falconera es un río subterráneo y es el único
río del macizo del Garraf y desemboca a nivel de mar en una cueva marina
debajo del avenc.).
Fuimos
descendiendo los tres al grito de ¡LLIURE!. Esa voz que
te avisa que tienes la cuerda libre para ti. La luna, el mar de ondas
plateadas abajo a lo lejos, inundaban los sentidos.
Las rocas no eran lisas, sino afiladas esculturas entrantes y salientes
erosionadas por el salitre y el viento marino, y tenías que
ir con mucho cuidado para que la cuerda no las rozara, apartándote
con pies, piernas, manos y brazos mientras ibas bajando. De pronto
la roca se abría en una gran
grieta, y te metías en el avenc.
La cuerda que había instalado el Jordi nos fue llevando en sucesivos
fraccionamientos hasta la gran sala inclinada con suelo de arena y piedrecitas
que baja en pendiente hacia el mar.
Esta sala es impresionante: Una ventana alta y ancha como una casa de muchos
pisos da al mar y al cielo, y ayer, a la luna, el mar plateado y la estrella –planeta.
Allí te mueves con la baga de seguridad por una cuerda muy larga estilo
pasamanos, con algún nudo, algún lazo para anclarte, y en medio
tiene anudada otra cuerda que viene de la roca (de la pared de enfrente de
la sala) para que no baje demasiado y te des un chapuzón.
Bajamos por esa cuerda y llegamos afuera de la cueva ya muy cerca del mar.
Allí sigue un pasamanos que lleva a un pequeño escalón
donde caben 2, (el tercero se queda un poco más arriba)... y allí nos
paramos a disfrutar del magnífico privilegio de poder estar allí,
en una noche de luna llena despejada cuando todos los pronósticos del
tiempo anunciaban nubes.
Qué bonito.
Qué bonito es estar vivo, que bonito para mi es tener “casi” 67 años
y poder darme esta danza con la cuerda que es la espeleología. Un baile
que te lleva a sitios donde pocos, muy pocos, pueden llegar y te deja ver que
tienes “LA PURA VIDA” a las puertas de tu casa.
Vilanova, un bello domingo delante del mar. |